Llegeixo en la secció de tendències de la Vanguardia d’ahir, que a la India demanaran a les parelles que es volen casar, que tan el nuvi com la seva família es comprometin de veu i per escrit a no obligar a la dona a avortar en el cas que sigui una nena la nova descendent que esperen, i així, intentar acabar amb el feticidi femení. Sembla ser que no és un tema que afecti només a classes amb poc accés a la cultura, ja que fins i tot a la classe mitjana i universitària aquest fenomen és molt freqüent.

I jo em pregunto, quantes generacions han de passar per canviar fets que fàcilment amb la raó queden sense arguments per mantenir-se?

Podríem dir que en la societat occidental aquests fenòmens ja no passen, i segurament seria una certesa, però ahir també vaig escoltar unes declaracions, que em fan dubtar.

Al programa els matins de TV3 l’Ariadna Oltra va entrevistar a l’arquebisbe de Tarragona perquè promocionava un llibre escrit per ell, i responent al fil de la pregunta del dia, que qüestionava l’escalada de violència de gènere en el què portem d’any, deixa anar una perla, diu que ell aconsella a les parelles que volen contraure matrimoni, que sobretot s’han d’estimar, que han de ser fidels i concretament a elles els diu: penseu que el vostre marit és com si tinguéssiu un infant més; va seguir l’entrevista i se’n va sortir com va poder a les preguntes d’una incrèdula Ariadna del què estava escoltant. Al cap d’una estona i ja parlant d’un altre tema, diu que a l’església hi ha igualtat, doncs les dones no poden ser sacerdotesses però ell per exemple, no pot tenir fills…

M’ha vingut a la ment una anècdota que explicava la meva mare d’un familiar, home, que anava al cine sol i li deia a la seva dona que ella no calia que hi anés doncs segurament no li agradaria la pel·lícula, i en tot cas, ell ja li explicaria.

Ja no estava massa atenta, doncs l’entrevista m’anava indignant, quan encara ha ofert una nova perla, ha estat arran de la pregunta referent als abusos infantils comesos per sacerdots de l’església catòlica i que ell ha respost qualificant aquells fets com molt tristos i que s’ha de demanar perdó. Increïble!

Quan abans em preguntava sobre les generacions que haurien de passar per canviar fets que la raó demostra amb evidències que estan basats amb creences irraonables, i escolto per TV3 a una persona com l’arquebisbe de Tarragona, em dono compte que aquí la raó te poc a fer, ja que la capacitat de raonar els hi suposo, a l’arquebisbe i per exemple, als universitaris indis, llavors, d’on surt tan poder que no respon a la raó? Quin poder estar per sobre de les persones?

Respectant totes les creences religioses, seria bo que els seus representants fossin més contundents en rebutjar pràctiques il·legals com, els feticidis femenins, les dots, les mutilacions, i per citar-ne només un més, els abusos sexuals, així com deixar de rebutjar, també per citar només un exemple, l’homosexualitat.

Si no, sembla un insult a la intel·ligència. 

No barregem la gimnàstica amb al magnèsia que es deia quan jo era petita i evitem, que en pro d’una suposada espiritualitat les religions instaurin creences basades en la superstició i la por a la raó. Aquesta, la raó, està al servei de la nostra consciència i no a l’inrevés.

Comiat:

No és sols un any més

Si demà ha de ser ahir

Tanco, deja vu!

Rebuda:

Segueixo rient

Tinc llapis i paper

Silenci, es roda!

Penseu que si seguim la cadena del títol acabem amb persones? Doncs no, les persones no estem al final de la cadena, som el nucli. Estiguem en l’estadi que estiguem no en deixem de ser, i totes tenim comportaments que tenen conseqüències, de vegades agradables i de vegades no. Són persones les que formen part de qualsevol estament, i d’aquests, en parlem com si fossin essers impersonals.

Sense anar més lluny, aquest matí, per ser exactes, a les 8 del matí, m’ha telefonat una noia que s’ha identificat d’Unnim per reclamar-me un pagament, després això si de passar la prova de l’algodón per assegurar-se que parlava amb mi, amb mi com a persona identificada, vull dir. Li he argumentat que estava equivocada en la reclamació, i li he recomanat que per una altra vegada, abans de telefonar a algú, persona, a les 8 del matí s’asseguri que les dades que té són correctes, i aquí ve el nus del meu article, em respon que les dades les hi dona Unnim, bé li dic jo, faci-li saber al Sr. o Sra. Unnim, ja que m’és difícil identificar el sexe pel nom, que s’assabenti bé del què li envia. No és important per la reflexió, que estes o no equivocada, ni l’hora de la trucada, que deu n’hi do, només pretenc prendre consciència de la tendència a impersonalitzar.

Sovint ens diuen que les decisions són de partit, els governs ens venen que s’han d’aplicar mesures per incompliments d’altres governs, i els mercats fan i desfan sense que se’ls pugui posar cara, si esquena i morro, no identificable per desgràcia. I quin objectiu pot haver darrera d’aquesta nebulosa? Tot allò que no te explicació o que si la te no es identificable personalment, fa que li tinguem com a mínim respecte. S’emmarca en un estadi pre-racional per la majoria de gent, i permet a qui mou els fils, actuar a l’ombra, i tot el que queda a l’ombra, estareu amb mi,  de vegades fa por. 

En aquesta setmana tan estranya de ponts, aqüeducte, o la dels tres divendres com algú ha definit, jo he treballat dilluns i divendres des de casa, que és treballar però diferent,  la resta de dies estaven blancs a l’agenda, no m’havia plantejat res concret i com si res, he tingut l’oportunitat de visitar el dimecres els amics de Malanyeu i el dijous els de Bonastre.  

Sempre que  arribo a Malanyeu i entro a Cal Ferrer és com si aquell instant és connectés immediatament amb l’instant de l’última vegada que hi vaig ser, sigui quin sigui el temps transcorregut la connexió és automàtica.  No conec amfitrions millors que la Montse i l’Albert, si arribes de bon matí ja trobes torrades a la llar de foc, si és més cap el mig dia, en la mateixa llar de foc si pot estar fent una paella de les que els ingredients són el secret públic de l’Albert, públic perquè ho fa davant de tothom i secret perquè per molt que el miri mentre remena amb la cullera de fusta tot allò que apareix a la paella, que ell ha plantat, ha criat, o ha collit del bosc,  no descobreixo l’ ingredient que la fa tan deleitable.  I si quan arribes ja és el capvespre, en el forn de llenya de sobre la llar de foc segurament s’hi estaran cuinant les famoses pizzes recepta de la Raquel i l’Anibal, o qualsevol altre delícia culinària.

El nexe de Malanyeu és sens dubte el racó de la llar de foc, és màgic i captivador, quantes converses, quantes volades i quantes emocions hem compartit amb aquelles flames de cada dia, i cada dia diferents. Si, Malanyeu te un entorn preciós i fem moltes excursions, però el què fa que la visita sigui peculiar és el caliu d’aquella llar de foc, font d’energia que l’Albert i la Montse comparteixen i promouen amb èxit, perquè tots els asseguts al seu voltant es sentin especials, quan la veritat és que els entranyables i únics són ells.

Canvio de dia, de paisatge i de persones, i visc una sensació  molt semblant quan arribo a Bonastre. Allà em van rebre el Berna i la Núria, i fixat! acabo de relacionar ara mateix mentre ho escric, que les personalitats d’ells dos són molt semblants a les de l’Albert i la Montse, res no és casualitat…

Aquest dijous a l’arribar a Bonastre vaig tenir l’agradable sorpresa de veure-ho verd com mai, amb tots els matisos de la gama segons on mirés, la vinya, l’herba, les oliveres, els pins, o l’hort, que combinats amb els vermells, taronges i grocs, deixaven constància de les acaballes de la tardor i l’inici de l’hivern.

Va fer un dia esplèndid, que aprofitàrem per fer una excursió vorejant la finca. Des d’un dels turons que l’envolten es divisava, a una banda les muntanyes del Ventall i de Prades, a sota, la vall amb la caseta i els camps, la majoria de vinyes, i a l’altra banda amb una immensa claredat i calma, el mar, un luxe de panorama.

Varem dinar al jardí amb l’escalfor del sol i dels amics, gaudint del sentit de l’humor que sempre apareix a les postres d’aquella taula i facilita allargar i allargar el sobretaula, ningú s’ho proposa i tampoc ningú en defuig.

Quan el sol ja feia una estona que havia desaparegut i després de  reconfortar-se una mica a l’estufa de la caseta, com si d’una tradició es tractés, va tocar visitar la bodega del Massimo i l’Antonela, uns italians que han calat fort en l’entorn, tan pel seu vi com pel seu encant personal. I allà, de maridatge en maridatge es va anar esfumant un dia meravellós.

En el viatge de tornada cap a casa, acompanyada per Orion a la dreta de la finestra del cotxe, i per Diana Krall a l’interior, em vaig sentir molt afortunada.

De vegades escolto o llegeixo una paraula i sense conèixer-ne el significat em sedueix. Si, també n’hi ha d’altres que l’efecte és el contrari, em desagraden, però aquestes les deixaré per un altre dia.

Com deia doncs, quan escolto o llegeixo una paraula, pel so, o pel significat imaginari que li associo, o simplement per les vocals que la composen, ja m’interessa saber-ne més, és un enamorament a primera vista, que ben bé no en sé el motiu, sé el què em fa sentir, i es podria traduir en tendresa i admiració.

Enamorar-se d’una paraula és el principi d’un gran amor.

Quan m’enamoro d’una persona, d’entrada  tampoc  puc explicar-ne els motius, només  sé que m’agrada, que em  reconforta i il·lusiona estar al seu costat, i que em commogui, segur que és el resultat de tot el que representa, no tan sols la imatge, si no també l’historia que li suposo, endevinant el que s’amaga darrera uns gestos, una mirada… en el fons, el què ensenya són unes formes adquirides en el  context del que ve.

El mateix passa amb les paraules, tenen imatge, so, i sense cap dubte, una història que commou i que es deixa endevinar.

I quin és el motiu de tot això? Doncs que les paraules es dirigeixen a les emocions i les desperten.

Els mestres de la seducció amb les paraules són els poetes, les escullen tenint en compte tots els canals de comunicació, el visual, l’auditiu i el de les sensacions. I el súmmum, els hi donen el poder de tenir més d’un sentit, i així, provoquen una explosió en la imaginació, canal directe al sentiment i l’emoció. Aconsegueixen aquells moments que anomenem, sense paraules.

A mi m’agraden molt les paraules que tenen la lletra a, és oberta i transparent, la lletra e trobo que dona profunditat, les i un toc de picardia, les o respecte i les u alerta. 

Paraules que m’agraden independentment del seu significat, tenint en compte la sonoritat de les vocals i que em commoguin, així sense pensar gaire…em surten… ataràxia, epoché, xivarri, oxímoron o ullcluc.

Em dius una paraula que t’agradi i et commogui encara que no en coneguis bé el significat?

Avui fa un any, vaig escriure aquest Haiku recordant al Jesús.

hoy siento dolor

mañana un gran vacío

nunca el olvido

Avui em vull permetre un petit gran homenatge a mi mateixa, fent una reflexió sobre el que estic sentint com a mare.

De l’experiència viscuda, que jo penso em reafirma com a referent pels meus fills, he descobert que estic passant a ser una més; ni millor ni pitjor, simplement una més.

Tot ha començat quan he recordat un dia del passat estiu. El recordaré sempre aquell dia, la meva filla i jo tornàvem del tanatori on vàrem fer costat a la Núria en la pèrdua del Jesús, serveixi també aquest post per recordar-lo. El Jesús ha estat un dels millors amics que he tingut. Ens enteníem tant! Com vaig dir en aquelles paraules l’endemà al tanatori, el considerava una persona sabia; compartíem la il·lusió per la defensa de les causes perdudes, la de dir les coses pel seu nom, la crítica a la estupidesa, qualsevol conversa era un plaer, i el millor de tot és que ens vàrem coprendre sempre, tan en el que estàvem d’acord com en el que no. Quin luxe he tingut de conèixe’l!

Doncs bé, tornant a la reflexió del meu “homenatge”: quan ja érem a casa, la meva filla de 18 anys, que en aquell moment en tenia 17, em demana que m’assegui per explicar-me les vacances que tenia programades. Em va estranyar la proposta de seure, habitualment les comunicacions entre nosaltres són telegràfiques, tan curtes que només esperen per part seva respostes meves tipus, d’acord, si ho tens clar endavant, quant marxes?…

Si, el fet d’asseure com era d’esperar sense jo esperar-ho tenia un condicionant, en aquella explicació va caure la informació de que tenia “novio” i es clar, en aquelles vacances el nou component va significar canvis evidents.

 No havia passat ni un mes i paint encara el nou resultat del partit en el que fins aquell moment només érem tres jugadors titulars, quatre amb el nou fitxatge, va ser el meu fill de 22 anys el que per telèfon, després d’un misteriós, mama t’he de dir una cosa que em sembla et farà il·lusió, m’informa que surt amb una noia; o sigui, que té “novia”. Ja érem un equip de cinc.

Tinc assumit que els meus fills s’han fet grans, en el sentit que són independents, que fa molt temps que viuen com ells volen i jo els acompanyo en comptes de guiar-los, que la seva vida a casa és una i a fora una altra… en definitiva, que la seva vida ja és tan seva com ho és per mi la meva.

He viscut i segueixo vivint la relació amb ells com una font d’aprenentatge continu, m’han ensenyat a veure la vida de formes que no podia ni imaginar, he aprés a estimar sense dubtar, no m’he preguntat el perquè, simplement els he fet costat quan ho han necessitat, l’amor amb ells és incondicional. Tot això no treu però, que quan m’he adonat que estan vivint l’amor amb una altra persona, he començat a visualitzar el què els està donant aquesta experiència. L’experiència d’estar en parella els ha convertit definitivament en adults, tant adults com jo mateixa, i la nostra relació fa un pas més, ara ja s’ha transformat en tots els sentits d’igual a igual.

Em fa sentir especialment feliç viure aquests canvis, penso que la relació es podria definir com de complicitat, tan quan percebo que estan vivint el que volen viure i gaudeixen, com quan sé que no estan com els agradaria i pateixen, en tots moments em sento còmplice d’ells.

Em ve a la memòria una anècdota que relaciono amb aquesta reflexió. Seria cap a l’any 1996 quan el govern  de l’Ajuntament de Rubí de l’època volia construir una incineradora, i participant en les mobilitzacions per evitar-ho, vaig assistir a unes xerrades organitzades per la  CUC (Coordinadora d’Urbanisme Ciutadà), ara Alternativa Ciutadana. Una de les conferències va anar a càrrec del David Molina, fill d’una de les millors amigues que tinc. A l’acabar, em vaig acostar a la Montse i amb la intenció de transmetre  l’emoció que sentia li vaig dir: quin orgull ser la mare del David! El considerava molt jove, i del paper de “fill de”, va passar en una hora a ser un referent i a tenir el paper “d’expert de” i en aquell moment el vaig començar a admirar com a adult.

Sempre m’he sentit satisfeta dels meus fills, són independents, atrevits, crítics, tendres, generosos i mil adjectius més que no cal reproduir, i avui que he descobert que tenen la capacitat de donar i rebre amor com a parella amb una altra persona penso: Quin orgull ser la mare de l’Oscar i la Laura!

Por motivos de trabajo esta semana he viajado a Lanzarote.  Dando un paseo el Domingo por la tarde, quedé muy sorprendida al observar que el suelo del paseo marítimo y del resto de avenidas de la ciudad Arrecife, estaban inundados de paneles de  publicidad de los candidatos de los partidos políticos presentes en las elecciones del 22 de mayo.

Al reunirme con mi compañera que trabaja allí, me explicó que en Lanzarote están prohibidas las vallas publicitarias para conservar la estética natural de la isla.

¿Y qué pasa cuando llegan elecciones?

Que aparecen las incoherencias congruentes de los políticos.

 Si dictan una ley prohibiendo las vallas publicitarias porque consideran que afean la ciudad, actúan incoherentemente inundando las calles con ellos mismos, siendo los que se saltan la ley para su teórico beneficio.

¿Y por qué digo que esa incoherencia es congruente?

Porqué en realidad responde a una intención egoísta, dependiendo del partido del que se trate, para: mantenerse en el poder, o subir en escaños, o entrar en el gobierno… Sus intereses de poder son la congruencia, y las incoherencias las mentiras  que venden para quedar bien.

Seguro que mi buen amigo Fabián Mohedano cree que esta reflexión obedece a lo que él engloba como  anarcofranquismo, término definido como la herencia sociopolítica tardofranquista, pero yo le llamo simplemente ser congruente y coherente. Y esta acción es una más que me reafirma a votar en blanco.

Aquest cap de setmana passat (12 i 13 de març) hem celebrat la primera edició de l’escola de primavera de l’MLP. Aquesta trobada forma part del pla de formació 2011-2013 que s’organitza des de l’Escola Lliure el Sol  amb l’objectiu d’ajudar a créixer a totes les persones que formen part de l’MLP, activistes, dirigents, treballadors i formadors.

En aquesta ocasió la formació anava adreçada als dirigents en la fase d’acollida del programa Teresa Claramunt i la meva contribució es situa en el marc de la dimensió del creixement personal.

Entenent que les persones no deixem de créixer i per tant d’aprendre,  hem donat format al camí que seguirà cada participant en el pla de formació. Aquest camí el volem dibuixar a partir de la il·lusió i la visió transformadora, i perquè aquesta visió tingui la rellevància que es mereix, i la implicació suficient per portar-la a terme, hem dissenyat un model de carta de compromís personal on el participant dibuixa i podrà dibuixar tan com vulgui la seva trajectòria mentre recorre el camí.

Aquest grup ha estat el primer. Els he explicat què significa la carta de compromís i els he donat un guió. La idea era debatre com  plasmar en un paper el que cadascú vol aconseguir, com ho farà, qui i què el pot ajudar, com sabrà que ho ha aconseguit i quines competències corporatives estarà treballant per créixer.

La realitat però ha estat una altra.

Aquest grup de nois i noies han demostrat que tenen molt clar el què representa ser dirigent. Han evidenciat que quan ens definim com a lliurepensadors, no ho fem per posar-nos només una etiqueta, si no que ens en diem i ho practiquem.

Aquest grup de lliurepensadors, abans d’entrar en matèria han volgut aclarir el sentit d’aquesta carta i han explicitat la recança que els provoca aquest canvi de sistema propiciat pels mateixos que havien implementat el sistema actual de dirigents de l’MLP, i del que no n’estan contents.

És molt lícit i a més sa, que es produeixin aquestes crítiques, que es qüestioni l’objectiu de tot allò que no els quedi clar, i es posin a sobra la taula totes les incoherències flamants que pot tenir el nostre sistema. Els convido a seguir així.

 De la mateixa manera els convido a implicar-se sense embuts en el seu creixement, exposant les seves il·lusions  i aprofitant tot el potencial que els ofereix aquest pla de formació. Junts construïm.

José Antonio Marina en su libro “el aprendizaje de la sabiduría” define la diligencia como la sabiduría del tiempo, entre la precipitación y la postergación, y dice, es el antídoto contra la pasividad y la inercia.

Considera la diligencia uno de los 12 recursos imprescindibles para tener un buen carácter. Argumentando la idea de que la felicidad es el resultado de vivir ejercitando los grandes recursos personales.

Explica que la palabra diligencia procede de diligere, que significa, amar. La diligencia es por tanto, la actividad propia del amor, es decir, el ajuste de la actividad al cuidado de lo valioso.

Lo relaciona como recurso para la procrastinación (dejarlo todo para mañana, y volverlo a postergar el día siguiente, no es un simple aplazamiento, ni una negación a hacerlo, es una gran fuerza de voluntad para el futuro y muy débil para el presente)

Si relaciono procrastinación con diligencia encuentro una explicación posible a la incoherencia que a simple vista, representa querer llevar a cabo una tarea y postergarla continuamente, en muchas ocasiones para no ejecutarla nunca, y en otras, para ejecutarla pasado el plazo establecido, o bien por uno mismo, o bien por el destinatario del trabajo.

Pues bien, esa explicación es la hipótesis basada en que el procrastinador, no es diligente con sus tareas debido a que no permite amarse.

Quiero aclarar antes de exponer mi reflexión, que esta hipótesis la considero una explicación más a las ya desarrolladas y que puede ser totalmente compatible con las resumidas, en el artículo de Ignacio Lirio Procrastinación una primera recapitulación. 

En el artículo sobre congruencia e incoherencias que publiqué en NOeRes+, ya hice referencia a esta cuestión.

Un procrastinador, no “es diligente” “es postergador”, estas identidades sustentan la congruencia de las acciones incoherentes, aplazar los trabajos, no entregarlos, no acabar los estudios… pese a estar motivado por hacerlo y darle importancia a los que si lo hacen.

Y al relacionar Jose Antonio Marina diligencia con procrastinación lo vi claro. Mi hipótesis es que un factor común de los procarstinadores podría ser que tuviera creencias parecidas a “nunca cumplo con las expectativas” “no merezco destacar” o cualquier otra que provocaría una identidad, seguramente muy escondida, igual a “no me quiero”. Y si no desenmascaramos esta falta de amor a uno mismo, será aún más difícil cambiar las conductas que condicionan a sentirse inmerecido de la auto recompensa afectiva, imprescindible para actuar con diligencia, es decir, con amor.